Les segones trobades de xarxes locals d’Escola Nova 21 generen debat i reflexions al voltant del canvi educatiu amb la participació de docents i directius de prop de 400 centres d’arreu del territori

Fotos: Mónica Bergós

Imagina tres escenaris: una colònia tèxtil del segle XIX, una illa deserta i la Ruta de la Seda. Imagina que en aquells entorns tinguessis l’oportunitat de construir una escola des de zero, tenint en compte les competències, habilitats, coneixements i capacitats necessàries per a la vida en aquells escenaris concrets. Com serien aquestes escoles? Quins aspectes tindrien més valor? Les escoles imaginades, completament lliures de normatives i restriccions curriculars, serien molt diferents de les escoles reals?

Aquestes preguntes s’han plantejat als participants de les segones trobades de xarxes locals d’Escola Nova 21 celebrades a totes les demarcacions catalanes i que han implicat al voltant de 400 centres distribuïts en 42 xarxes locals, que se sumen a les que ja han fet les 19 Xarxes per al Canvi de la ciutat de Barcelona. Les sessions han buscat la reflexió sobre el propòsit de l’educació, ja que aquesta primera fase del programa pretén, sobretot, que la comunitat educativa tingui clar els motius de fons pels quals és necessària la transformació abans de començar a implementar els canvis al seus centres.

Els participants de la xarxa de Girona, reunits una calorosa tarda de juny a una aula plena de llum i de colorits dibuixos enganxats a les parets de l’escola La Farga, de Salt, han dissenyat en petits grups, i fent servir cartolina i retoladors de diferents colors, escoles on es dóna prioritat al desenvolupament de competències per davant de l’ensenyament transmissor, com ara la comunicació oral, les habilitats matemàtiques, el treball en grup, l’autonomia i l’autoconeixement. Després, ajudats de post-its que han enganxat a la paret, han relacionat aquestes competències amb els quatre pilars de l’informe UNESCO dirigit per Jacques Delors: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a conviure.

“Fixeu-vos que l’aprendre a ser i l’aprendre a viure junts han sortit aquí, però no són tan presents a l’escola actual”-incideix Carles López, coordinador de xarxes d’Escola Nova 21, qui facilita la sessió juntament amb Gemma Boix, dinamitzadora de les xarxes de Girona. A la pregunta de si aquestes competències que han assenyalat estan destinades a que els individus s’adaptin als escenaris descrits o també els permeten transformar-los, la resposta és “depèn”.

“L’illa deserta ja és un escenari fantàstic. No cal transformar res. Només sobreviure-hi”- valora el Joel Aranda, cap d’Estudis de l’Escola Àgora. En canvi, a la colònia tèxtil “sí que és necessari transformar l’entorn perquè els seus ciutadans estan explotats amb condicions de feina molt dures”, afegeix.

Els participants reflexionen sobre com l’entorn i el context determinen les competències necessàries per a la vida que, al seu torn, determinen el model de centre. Per tant, el model de centre queda determinat pel context i l’entorn. Comproven com les competències i els centres educatius dissenyats per a cada un dels tres escenaris plantejats són diferents. Això passa perquè l’entorn i el context definit també són diferents.

Cada escola, un món

A una pausa de la sessió, els assistents relacionen la dinàmica que han desenvolupat amb el funcionament de les seves pròpies escoles i expliquen com viuen la seva participació al programa Escola Nova 21. “Entenc que aquesta primera fase sigui de reflexió. No ens poden donar receptes per aplicar als nostres centres, perquè cada escola és un món. El que funciona a un col·legi pot no funcionar a un altre”- raona Mercè Hortoneda, directora de l’Escola Doctor Masmitjà.

No tenien pressa que el seu centre estigués entre els primers integrants de la mostra representativa de trenta escoles que tindran un assessorament més intensiu. “Millor fer el canvi poc a poc i tranquil·lament, ser part de la mostra portaria molta més pressió”- diu Gemma Martínez, coordinadora d’Educació Infantil de l’Escola Annexa – Joan Puigbert, mentre que el Joel indica que el realment important és ser part de la xarxa de centres d’Escola Nova 21. “Ens empodera. Ens dóna més seguretat davant de les famílies per fer canvis com ara trencar grups. Si altres escoles de l’entorn ja ho han fet, fa que estiguis més tranquil, per tu mateix i pel teu entorn, ja que són iniciatives d’un cert risc”.

Per als professors, són molts els avantatges de construir una cultura col·laborativa entre centres i docents. “Tenir aquest acompanyament i no sentir-se sol és important. M’agrada molt el concepte de marc d’escola avançada. Un marc on moltes escoles diferents hi tenen cabuda, més enllà de la seva titularitat”, expressa la Mercè, i assenyala: “que jo treballi a un centre concertat i vosaltres a un de públic és completament casual. Aquí l’important és que volem el mateix: una millora del sistema educatiu per a un millor aprenentatge dels infants. Tots treballem junts cap a un objectiu comú”.

Entre les dificultats detectades als processos de canvi dirigits a possibilitar experiències d’aprenentatge rellevants i amb sentit, es troben les moltes pors expressades als claustres davant d’una manera de treballar desconeguda per a molts. “Hi ha mestres que no saben com fer-ho. I no saber-ho fer provoca por. Pensen: si deixo el llibre, a què m’agafo?, com sabré si els alumnes estan aprenent?” –comenta la Gemma, i en la mateixa línia, la Mercè manifesta: “com a alumnes, quins models hem tingut? Et trobes un mestre que ha estat format de manera tradicional i que ha treballat tota la seva vida així, i ara de cop i volta ha de deixar el llibre, ha de ser creatiu, i aplicar aquestes noves metodologies. No tothom té capacitat ni ganes. Costa molt”.

I la gran pregunta és: com animar aquella part del claustre més reticent? “Hem d’intentar convèncer que el canvi és urgent. No vol dir que és d’avui per demà però és necessari. Per què? Perquè els temps han canviat, ara els alumnes han de tenir unes competències que abans no calien tant. Com a equips directius també hem de fer una formació, als mestres els hem d’il·lusionar, crear espais de reflexió i també proporcionar formació, perquè si no hi ha formació, només amb la bona actitud no n’hi ha prou”, argumenta la Mercè.

Equips impulsors del canvi

La tasca cabdal de fer de guia del procés de canvi al centre i animar tant la resta del claustre com tota la comunitat educativa en la transformació recaurà principalment sobre l’equip impulsor de cada escola. Els centres integrants de les diverses xarxes en aquesta fase del programa estan començant a formar els grups, que estaran integrats per docents del claustre i alguns directius.

A la segona trobada de xarxes hi ha una dinàmica destinada a tractar diferents aspectes relacionats amb l’equip impulsor. Es demana que els participants reflexionin sobre quins valors compartits haurà de tenir el grup, l’acord de funcionament per garantir que es mantinguin els valors establerts –com ara el sistema de presa de decisions i les regles de gestió de conflictes–, els objectius i rol de l’equip impulsor al claustre, i la seva organització i gestió.

Entre les idees sorgides a la discussió en grup a la xarxa de l’Hospitalet de Llobregat, celebrada a l’Escola Santiago Ramón y Cajal i dinamitzada per la Montse López Amat, els assistents incideixen en què  l’equip impulsor haurà de tenir “molta transparència en el seu lideratge, il·lusió, esperit de col·laboració, respecte, que no es jutgi ningú per no pensar igual, i els peus a terra. Ha d’anar a poc a poc”. A més, ha d’actuar amb “coherència, amb objectius realistes i assumibles, ha de calendaritzar, posar en valor el que ja s’està fent bé, i repartir tasques organitzatives”. També s’assenyala que “tot el claustre haurà de fer propostes de cara a la transformació, no només l’equip impulsor, tot i que sigui l’encarregat de donar-li forma”.

Lourdes Ruiz, directora del col·legi Pare Enric Ossó, intervé al debat per expressar que un dels seus principals dubtes és com arribar a les famílies perquè siguin part del projecte. “Com ha de ser? A partir de l’equip impulsor ? Podria ser alguna família part de l’equip impulsor?”, es pregunta. Així mateix, la Montse González, directora de l’Escola Charlie Rivel, explica que la seva inquietud té a veure amb les particularitats de la seva escola, amb un alt percentatge d’alumnes d’entorns socioeconòmicament desafavorits i un espai que “ens limita”. “Tenim un edifici que s’ha quedat obsolet. No hi ha patis. No tenim recursos. Hem de buscar la manera organitzativa i metodològica per tractar de compensar això. Tots els alumnes han de formar-hi part, s’han de trobar inclosos, han de ser plens protagonistes del seu aprenentatge”.

Al col·loqui també sorgeixen preocupacions vinculades als reptes particulars de la Secundària. “El professor de Secundària és un especialista. Li manca la visió pedagògica. El desafiament és més gran”, manifesta Dario Castro, director de l’Institut Europa. Al seu torn, Joaquim Molina, director del Centre d’Estudis Joan XXIII assenyala que al seu centre s’està posant especial atenció a la transició entre la Primària i la Secundària, “una etapa en què l’alumne experimenta molts canvis, i on es comença a gestar el perill de desconnexió del sistema”.

La sessió clou amb una invitació a que els participants expressin amb una paraula què se’n porten de la trobada i com s’hi han sentit. “Agraïda”, “motivat”, “acompanyat”, “reforçada”, són algunes de les paraules que hi apareixen, fins que una de les participants tanca amb una frase en la qual molts s’hi reconeixen: “tinc tranquil·litat perquè ens hem constituït en un grup, i tots plegats tirarem endavant”.

Aquest artícle va aparèixer originalment al blog d’Escola Nova 21 al Diari de l’Educació.